Entrevista a Carles Capdevila: “Quan els teus fills van de colònies, tornen diferents. És una experiència transformadora.”

Entrevistem al director del diari Ara, Carles Capdevila, amb qui conversem sobre l'educació i el lleure. Sempre exerceix la professió des d’una doble responsabilitat: com a periodista i com a pare. “Els pares ens hem d’implicar en defensar l’educació”, diu.

Parlem amb...
Carles Capdevila (Els Hostalets de Balenyà, 1965), director del diari 'Ara' i ferm defensor de l’educació en el lleure. Té quatre fills: tres van a l’esplai i l’altre no hi va perquè té tres anys i encara no el volen. La filla gran ja està a punt de ser intendent i monitora. Capdevila recorda aquella vegada que a l’escola bressol van organitzar unes colònies d’una nit per als de P2 i només hi van anar dos nens: “un era el meu! Els altres pares ens deien: “com us atreviu?”. Per mi, quan abans comencin, millor”. També ha dirigit i presentat els programes 'Eduqueu les criatures' (Catalunya Ràdio, 2006-2010) i 'Qui els va parir!' (TV3, 2008). Sempre ho fa des d’una doble responsabilitat: com a periodista i com a pare. “els pares ens hem d’implicar en defensar l’educació”, diu.

El 2007, vostè defensava en un article la tasca dels monitors en les activitats de lleure basades en el voluntariat. Criticava el poc suport que aquests rebien per part de la societat i de l’Administració. Ha canviat la situació d’esplais i agrupaments?

Molts ajuntaments preferien crear les seves estructures, els seus punts d’informació juvenil, en lloc d’ajudar les iniciatives que existien de forma espontània: caus, agrupaments, associacions de joves... L’etapa de nous rics: “En lloc de donar suport a uns joves que organitzen la festa major, prefereixo fer-la jo, pagant més, i així la controlo”. Hi havia un menyspreu pel que per mi és el més important que té Catalunya: la voluntat associativa. La Catalunya amateur funciona millor que la professional. Entenent com a amateur també la gent que s’hi dedica professionalment però que s’estima les coses, les entitats petites, etc. A més, hi havia el papanatisme, pares i mares patidors, sobreprotectors, que preferien un tipus d’activitat més pija, que funcionava menys, i no coses més tradicionals. Això ha canviat una mica. Amb la crisi, que és terrible, la societat torna a les coses que tenen sentit, on sempre hi ha gent que amb entusiasme supleix la manca de recursos. És important que el sector estigui estructurat, que es professionalitzi, però sense perdre l’esperit amateur dels organitzadors, gent que s’estima el que fa, que no és purament una feina. L’Administració ha de donar suport a les coses que existeixen i que tenen sentit en lloc d’intentar substituir-les.

Ja en el marc de l’escola, les colònies han estat des de fa anys un recurs utilitzat pels professionals de l’educació. Són imprescindibles en el projecte educatiu de qualsevol centre?

Per descomptat. L’educació és el més important del món. Amb l’educació ens hi juguem el futur, la integració del país, la cohesió, la prosperitat... I l’educació en el lleure és bàsica per a l’educació. És una educació no reglada, en què canvien els rols, es trenquen dinàmiques, es conviu. Inclou la separació, la desconnexió. És dels pocs col·lectius en què veig certa resistència, i ho celebro, a que hi hagi sempre mòbils. És molt important poder desconnectar. El contacte amb la natura, la convivència. Els seus valors són de calaix, i estan molt ben treballats. Quan els teus fills van de colònies, tornen diferents. És una experiència transformadora. Els monitors són una figura intermèdia: els pares, els mestres, els avis estan molt bé, però el monitor és com un germà gran. És el jove de referència. I transmeten valors essencials: l’entusiasme, voler transformar el món... I també que es diverteixin! M’agrada molt de l’educació en el lleure que és gent que es diverteix. L’educació l’hem convertit en un drama, i en parlem molt seriosament.

Pel que fa a les colònies escolars, es troba a faltar un reconeixement de pares, mestres i, fins i tot, del departament d’Ensenyament?

Els pares no ajudem gens. Tendeixen a ser sobreprotectors, a patir, a no assumir que els nois, quan fan coses, corren riscos. A tot arreu. Educar inclou deixar créixer els nens, i perquè els nens creixin els han de passar coses. I pot passar que un dia un nen es trenqui un braç. Forma part del creixement. S’ha d’intentar evitar, però pot passar. D’altra banda, els mestres estan descontents per les retallades, perquè consideren que no se’ls respecta prou, perquè els pares són perepunyetes i els pressionem molt. I a la mínima que hi ha un problema de negociació apareix això de “doncs no farem colònies”. I és terrible. Puc ser empàtic amb ells, entenc que els pares i l’Administració no ajuden, però no entendre la importància de l’educació en el lleure és no entendre el procés global de l’educació. Per als mestres que volen conèixer a fons els alumnes, avançar amb ells, són molt importants aquests dies. En segons quines famílies, és una oportunitat d’igualar-se amb els altres. Als mestres se’ls ha de demanar aquest esforç d’entendre el valor que té això. I que si un monitor dels meus fills, de 22 anys, voluntari, s’emporta nens a cases de colònies perquè creu que és important i no cobra un duro, els professionals de l’educació també han d’entendre que forma part d’això. Se’ls ha de donar el màxim de suport moral i legal, el màxim de facilitats, i els hem d’explicar que això forma part de la feina, del procés educatiu. La professió de mestre requereix il·lusió, vocació, passió i una visió global, no una visió parcial. A més a més, no hem d’inventar res. Ja ho tenim. Tenim totes aquestes cases de colònies, la tradició, la història.

"No entendre la importància de l'educació en el lleure és no entendre el procés global de l'educació"

S’ha vist que les colònies escolars i les activitats fora de l’aula són vulnerables davant un possible descontent del professorat.

Hi ha un tema de base, que és que el ser mestre no està prou prestigiat. Sovint els conflictes són laborals, però el factor emocional i el moral són importants. Hi ha un conflicte latent: la falta de diàleg entre pares i mestres. En els últims anys hi ha hagut certa desconfiança mútua. Molt pares són molt exigents i poc col·laboradors amb l’escola. A mi m’ho diu un mestre: “jo me n’he d’anar amb un nen que el pare...?”. Doncs si aquest nen té la mala sort que el seu pare és un ximple, un motiu més perquè te l’emportis de colònies, perquè convisqui amb tu. Si no, acabes castigant a un tipus d’alumnat que no en té cap culpa. Cal que posem els nens al centre. El centre són ells. L’educació en el lleure no pot ser un arma negociadora o una cosa de més a més. I molt pares ho veuen així. “Aquesta setmana no fan res”, quan van de colònies. Això és no entendre el procés educatiu.

Com a pare de família, valori’ns la importància del fet d’anar de colònies.

Jo positivo coses que molts pares veuen com un problema. Per exemple, que els nens s’enyorin. S’han d’enyorar, almenys la primera vegada. Si no, voldria dir que no ens estimen. És bo que s’enyorin i és bo que aprenguin a no enyorar-se. També és important l’activitat no regulada amb els companys. A l’escola està tot molt organitzat i de colònies tenen més oportunitats d’estar junts i veure que passen coses entre ells. Cada vegada que els meus fills han marxat, he notat que tornen diferents i que els han passat coses. I insisteixo que no sempre són positives: han vist que els ha costat integrar-se al grup, que volien dormir a dalt de la llitera i els ha tocat a baix, que han fet un joc de nit i han passat por, que han perdut una cosa... Estem oblidant que per educar t’han de passar coses. Que fins que no has perdut quatre vegades una cosa no entens que has de vigilar més. I tenim una educació preventiva, massa regulada. I, per últim, les colònies permeten el contacte amb la natura, que és una cosa bàsica. La llista és immensa.

Com creu que està afectant la crisi econòmica les activitats d’educació en el lleure? S’està donant certa segregació a l’hora d’accedir a les colònies o a les sortides?

La crisi és terrible. No la podem positivar. Però posa a lloc les coses que tenen més sentit, les més autèntiques. Costarà mantenir tot el sector. La gent que s’ho estima més, la que ho fa més bé, la que té més contactes i prestigi, aguantarà. Però el que em preocupa és que una cosa que consideres central es converteixi en una opció, en una activitat extra per als que poden, com passa amb l’anglès: quins nens saben més anglès? Els que van a escoles concertades, privades o acadèmies. No sé si en aquests moments existeix un perill de segregació, però a mi em preocupa. Perquè la missió principal de l’educació és preservar la meritocràcia, que tothom tingui dret a les mateixes oportunitats. Esplais i agrupaments fan feina d’integració d’immigrants. Qui més necessita l’educació en el lleure són les escoles amb dificultats per integrar nanos. I això s’ha de garantir. Ha d’estar més integrat en el projecte pedagògic. Que no passi a ser una opció o un luxe del que s’ho pot permetre o del que s’ho vol permetre perquè s’ho creu molt, dels convençuts, que fins i tot sense això se’n sortirien. I en canvi els altres no.

"Em preocupa que les colònies es converteixin en una opció, en una activitat extra per als que poden"

L’Ara dóna importància a col·lectius dels quals no s’havia parlat gaire en els mitjans generalistes, com les criatures o els mestres.

L’Ara vol ser un diari positiu, optimista, tot i que el moment és difícil, i que s’estimi la gent que fa coses: famílies, mestres, educadors en el lleure, emprenedors... Apostem per la gent que vol transformar la societat. I això, a més, ha funcionat: Criatures, el suplement on parlem de pares, mestres, educació..., és el preferit dels lectors. Els mitjans, que ens dediquem a donar males noticies, també hem de subratllar les coses que van bé. Les corals infantils, per exemple, fan una feina increïble. Probablement han fet més per l’educació musical del país que moltes acadèmies de música. Però, com que funcionen bé, no se’n parla. Jo tinc l’obsessió de mantenir les coses que fem bé.

L’Ara segueix els seus lectors per “Twitter, mar i aire”. Què han de fer els educadors quan els joves s’inicien en les Tecnologies de la Informació i la Comunicació?

Hi ha dos tipus de pares: el “papa-nates”, que creu que té controlat el seu fill perquè el té tot el dia a Internet i que no entén que hi ha perills; i el “pare-noic”, que creu que a internet tot són pederastes. I ni una cosa ni l’altra. Els pares tenim dret a controlar l’accés dels fills a les noves tecnologies. Jo en sóc addicte i intento deixar de ser-ho. Ho controlo i procuro que els meus fills ho controlin. A casa, el mòbil el tenen només quan el necessiten. Mentre no van sols pel carrer, no en necessiten. Dels 12 als 18 anys, cal posar uns horaris, unes normes. És terrible que als 12 anys facin el que vulguin! Aquests sis anys hem d’estar al seu costat, controlant-los, amb alegria però amb seguretat.

Font: E-colonies.cat