Cerca l'entrada

viernes, 25 de marzo de 2016

Babies, el documental

Aquest documental parla del primer any de vida de quatre nadons de diferent condició social i regió del món, des del seu naixement fins als seus primers passos. Els nadons en aquests diferents contextos són:

- Ponijao. Viu amb la seva família en Opuwo, Namíbia.
- Bayarjargal. Viu amb la seva família en Bayanchandmani, Mongòlia.
- Mari. Viu amb la seva família a Tòquio, Japó.
- Hattie. Viu amb la seva família en Sant Francisco, Califòrnia.


Cançó: Els reis de l'Orient

Els Reis de l'Orient 
porten coses, porten coses
Els Reis de l'Orient 
porten coses a la gent.


Els Reis de Barcelona
porten coses, porten coses
Els Reis de Barcelona
porten coses a la mona.




Els Reis de Mataró
porten coses, porten coses
Els Reis de Mataró
porten coses al balcó.


Els Reis de Montserrat
porten coses, porten coses
Els Reis de Montserrat
porten coses al terrat.


Els Reis de Palau
porten coses, porten coses
Els Reis de Palau
porten coses al gripau.


Els Reis de Viladecans 
porten coses, porten coses
Els Reis de Viladecans
porten coses als infants.


Els Reis de Vilanova i la Geltrú
porten coses, porten coses
Els Reis de Vilanova i la Geltrú
porten coses per a tu!



Cançó: Ara ve Nadal

Ara ve Nadal,
matarem al gall,
i a la tia Pepa
lo donarem un tall.


Ara ve Sant Roc,
mataren el porc,
i a la tia Pepa 
li donarem un tros.


Fum, fum, fum

El vint-i-cinc de Desembre
fum, fum, fum.
El vint-i-cinc de Desembre
fum, fum, fum.


A nascut un minyonet
ros i blanquet (x2)
fill de la Verge Maria,
és nat en una establia,
fum, fum, fum.


Allà dalt de la muntanya,
fum, fum, fum.
allà dalt de la muntanya,
fum, fum, fum.


Si n'hi ha dos pastorets
abrigadets (x2)
amb la pell i la samarra,
mengen ous i butifarra
fum, fum, fum.


Qui dirà més gran mentida?
fum, fum, fum.
Qui dirà més gran mentida?
fum, fum, fum.


Ja respon es majoral
amb gran cabal: (x2)
Jo en faré deu mil camades
d'un sol bot totes plegades
fum, fum, fum.



Mi burrito sabanero

Con mi burrito sabanero,
voy camino de Belén.
Con mi burrito sabanero,
voy camino de Belén.

Si me ven. si me ven,
voy camino de Belén.
Si me ven, si me ven,
voy camino de Belén. 

Mi lucerito mañanero,
ilumina mi sendero.
Mi lucerito mañanero,
ilumina mi sendero. 

Si me ven, si me ven,
voy camino de Belén.
Si me ven, si me ven,
voy camino de Belén. 

En mi burrito voy cantando,
mi burrito va trotando.
En mi burrito voy cantando,
mi burrito va trotando. 

Si me ven, si me ven,
voy camino de Belén.
Si me ven, si me ven,
voy camino de Belén. 

Tuqui tuqui tuqui tuqui,
Tuqui tuqui tuqui tá.
Apúrate mi burrito,
que ya vamos a llegar.

Tuqui tuqui tuqui tuqui,
Tuqui tuqui tuqui tú,
Apúrate mi burrito,
vamos a ver a Jesús.

Si me ven, si me ven,
voy camino de Belén.
Si me ven, si me ven,
voy camino de Belén.



Sessió de risoteràpia

El dia 21 de Desembre vam fer una sessió de risoterapia al nostre centre. La sessió consistia en fer una serie d'exercicis com, per exemple, fer dos grups, i dins d'aquests fer parelles. Els dos grups estaben separats i quan la monitora ho deia, un dels grups monestaba a l'altre fent la mosca. Les reaccions dels participants eran molt diverses.
En general, l'activitat va estar molt bé i va ser molt divertida.









Despertad al diplodocus, de José Antonio Marina



José Antonio Marina Torres (Toledo, 1 de juliol de 1939) és un filòsof, assagista, pedagog i escriptor espanyol. En la seva llarga trajectoria ha compaginat la investigació filosòfica amb el treball de professor de filisofia en in institut d'ensenyament secundari madrileny. En la seva obra, Marina acosta al gran públic els grans temes filosòfics centrant-se sobretot en la teoria de la intel·ligència, la fenomenologia i la lingüística Entre les seves publicacions cal destacar Teoría de la inteligencia creadora (1995), Ética para náufragos (1996), El laberinto sentimental (1998), Diccionario de los sentimientos (1999), El misterio de la voluntad perdida (1998), El vuelo de la inteligencia (2000), Crónicas de la ultramodernidad (2000), La lucha por la dignidad: teoría de la felicidad política (2000), La selva del lenguaje (2002), El rompecabezas de la sexualidad (2002) y Dictamen sobre Dios (2002). Ha rebut el Premi Anagrama i el Premi Nacional d'Assaig .


“Despertad al Diplodocus” és una crida a l'acció, una invitació a sumar-se a una conspiració per despertar a un sistema educatiu que es troba adormit. La revolució que persegueix busca promoure una "societat de l'Aprenentatge " a tots els nivells.

Autor
José Antonio Marina

Editorial i Ciutat
Ariel, Barcelona

Data de publicació
Octubre del 2015

Pàgines
223

ISBN
978-84-344-2277-3




Cançó: Para dormir a un elefante

Para dormir a un elefante,
se necesita un chupete grande
un sonajero de coco
y saber cantar un poco
para dormir,
para dormir
para dormir a un elefante
para dormir, 
para dormir
para dormir a un elefante


Para dormir a un elefante, 
se necesita un chupete grande
un sonajero de coco
y saber cantar un poco
para dormir,
para dormir
para dormir a un elefante
para dormir,
para dormir 
para dormir a un elefante


Si se despierta de noche,
sácalo a pasear en coche 
si se despierta de madrugada
acomódale bien la almohada 
para dormir,
para dormir
para dormir a un elefante 
para dormir, 
para dormir
para dormir a un elefante


Cançó: La brujita Tapita

La brujita Tapita vivía en un tapón
no tenía puertas
ni ventana,
ni balcón.
la brujita Tapita vivía en un tapón
con una gran escoba y un hermoso escobillón. 


La brujitaaaa.. 
hacia brujerías
abra cadabra patas de cabra 
abra cadabra patas de cabra,
push, pupush, pupush, pupush. 


Un día la brujita quiso desaparecer 
Mirándose al espejo dijo 1 2 y 3
cuando abrió los ojos no se vió 
¿Sabeis por qué? 
porque la distraída se miraba en la pared.


La brujitaaaa..
hacia brujerías
abra cadabra patas de cabra
abra cadabra patas de cabra
, push, pupush, pupush, pupush.


L'Ona i el seu aniversari, d'Anna García Galcerán


"L'Ona i su aniversari" és el primer llibre on la protagonista va en cadira de rodes. El primer d'una sèrie de contes infantils part d'un projecte de conscienciació en el qual Stendhal Books està realitzant la part editorial.

Segons paraules de la pròpia autora "Aquest conte vol introduir i normalitzar el món de la discapacitat des d'una mirada simpàtica a tots els nens i nenes d'escoles primàries. També arribar a escoles d'educació especial perquè ells també poden ser els protagonistes d'un conte infantil. I a totes aquelles persones que han tingut algun imprevist important en les seves vides, enviar-los un missatge que han de lluitar i tirar endavant. "

L'autora del conte, Anna García Galcerán és una jove escriptora, filòloga de professió, que amb 26 anys va patir un "ictus". Aquest accident li va provocar un canvi radical de vida, ara va en cadira de rodes i té mobilitat reduïda. És un exemple d'il·lusió i valentia.


Educar millor, de Carles Capdevila

L’obra recull 11 converses del director fundador del diari amb mestres i pedagogs

La psicòloga Carme Thió; els mestres Jaume Cela, Gregorio Luri i Roser Salavert; els pedagogs Maria Jesús Comellas, Jaume Funes, Eva Bach i Francesco Tonucci; els filòsofs Joan Manuel del Pozo i José Antonio Marina, i el sociòleg Mariano Fernández Enguita són els onze experts que parlen amb Capdevila en aquest llibre, que, tot i recollir entrevistes que ja havien estat publicades a l’ARA al llarg de l’últim any i mig, ofereix una versió molt més extensa que la que va aparèixer en el seu moment al diari.

“Res és més transformador que parlar en positiu de la tasca educadora, desdramatitzar-la, fomentar que els que encarrilem la canalla tinguem més seguretat i alegria, i menys pors i complexos”, assegura Capdevila al pròleg de l’obra. I continua: “Aquest llibre va d’això. Intenta ajudar a educar millor [...]. I humilment pretén -només- fer companyia a famílies i mestres”.

L’autor del llibre, editat per Arcàdia, adverteix que Educar millor no vol oferir “mètodes personalistes ni receptes màgiques ni solucions espectaculars”, sinó més aviat recollir “la saviesa d’onze experts” i donar “un munt de pistes” perquè els lectors treguin les seves pròpies conclusions. Tots els entrevistats coincideixen en alguns aspectes, com la seva “ferma voluntat d’empoderar pares i mestres en lloc d’espantar-los o alliçonar-los”, però Capdevila també assenyala que “són onze professionals de trajectòries diverses i amb visions diferents”, i que per tant “la lectura d’aquestes pàgines és una invitació al debat”, ja que en alguns casos els punts de vista són “contraposats”.

Capdevila, pare de quatre fills, ha convertit l’educació en un element fonamental de la seva trajectòria professional, amb programes com Eduqueu les criatures, a Catalunya Ràdio, i Qui els va parir, a TV3, a més del llibre Criatura i companyia, que parla en clau d’humor de les dificultats de ser pare. Precisament aquest és el tema del monòleg Educar amb humor, en què Capdevila parla de la seva pròpia experiència com a pare. La conferència es va viralitzar aquest estiu i des de llavors el director fundador de l’ARA l’ha ofert en teatres de tot l’Estat.




Font:Ara.cat

Childtopia i Spot The Difference

Aqui os deixo uns links en els que podreu trobar tota mena de jocs d'ordinador per a treballar diferents camps amb nens.

http://childtopia.com/

http://www.spotthedifference.com/

Fem titelles amb mitjons

L'altre dia a classe de joc, vam fer titelles amb mitjons. Les titelles estaban feres majoritariament amb gomaeva, cartolina, y coses que teniem per casa. Van quedar molt bé. (La meva és la vaca que gairebé no es veu, està al davant de tot i es diu Milka).





A la setmana seguent vam fer una mini representació amb les titelles que vam crear.






Kandinsky

L'altre dia vam treballar a Kandinsky a classe a través de les seves pintures. Vam fer una activitat en la que teniem que dir que era el que veiem es el primer quadre. Després vam fer una altra activitat en la que teniam que dibuixar un traç en un full i passar-lo a la dreta, aleshores la companya en feia un altre traç i així fins trenir un dibuix abstracte.







Vassili Vassílievitx Kandinski fou un pintor rus, precursor de l'abstracció en la pintura.





ELS DIES DE LA SETMANA, de Dàmaris Gelabert, en llengua de signes.

La versió del videoclip de la cançó Els dies de la setmana, de Dàmaris Gelabert en llengua de signes, interpretada per Anna Armadà.


Entrevista a Carles Capdevila: “Quan els teus fills van de colònies, tornen diferents. És una experiència transformadora.”

Entrevistem al director del diari Ara, Carles Capdevila, amb qui conversem sobre l'educació i el lleure. Sempre exerceix la professió des d’una doble responsabilitat: com a periodista i com a pare. “Els pares ens hem d’implicar en defensar l’educació”, diu.

Parlem amb...
Carles Capdevila (Els Hostalets de Balenyà, 1965), director del diari 'Ara' i ferm defensor de l’educació en el lleure. Té quatre fills: tres van a l’esplai i l’altre no hi va perquè té tres anys i encara no el volen. La filla gran ja està a punt de ser intendent i monitora. Capdevila recorda aquella vegada que a l’escola bressol van organitzar unes colònies d’una nit per als de P2 i només hi van anar dos nens: “un era el meu! Els altres pares ens deien: “com us atreviu?”. Per mi, quan abans comencin, millor”. També ha dirigit i presentat els programes 'Eduqueu les criatures' (Catalunya Ràdio, 2006-2010) i 'Qui els va parir!' (TV3, 2008). Sempre ho fa des d’una doble responsabilitat: com a periodista i com a pare. “els pares ens hem d’implicar en defensar l’educació”, diu.


El 2007, vostè defensava en un article la tasca dels monitors en les activitats de lleure basades en el voluntariat. Criticava el poc suport que aquests rebien per part de la societat i de l’Administració. Ha canviat la situació d’esplais i agrupaments?
Molts ajuntaments preferien crear les seves estructures, els seus punts d’informació juvenil, en lloc d’ajudar les iniciatives que existien de forma espontània: caus, agrupaments, associacions de joves... L’etapa de nous rics: “En lloc de donar suport a uns joves que organitzen la festa major, prefereixo fer-la jo, pagant més, i així la controlo”. Hi havia un menyspreu pel que per mi és el més important que té Catalunya: la voluntat associativa. La Catalunya amateur funciona millor que la professional. Entenent com a amateur també la gent que s’hi dedica professionalment però que s’estima les coses, les entitats petites, etc. A més, hi havia el papanatisme, pares i mares patidors, sobreprotectors, que preferien un tipus d’activitat més pija, que funcionava menys, i no coses més tradicionals. Això ha canviat una mica. Amb la crisi, que és terrible, la societat torna a les coses que tenen sentit, on sempre hi ha gent que amb entusiasme supleix la manca de recursos. És important que el sector estigui estructurat, que es professionalitzi, però sense perdre l’esperit amateur dels organitzadors, gent que s’estima el que fa, que no és purament una feina. L’Administració ha de donar suport a les coses que existeixen i que tenen sentit en lloc d’intentar substituir-les.


Ja en el marc de l’escola, les colònies han estat des de fa anys un recurs utilitzat pels professionals de l’educació. Són imprescindibles en el projecte educatiu de qualsevol centre?
Per descomptat. L’educació és el més important del món. Amb l’educació ens hi juguem el futur, la integració del país, la cohesió, la prosperitat... I l’educació en el lleure és bàsica per a l’educació. És una educació no reglada, en què canvien els rols, es trenquen dinàmiques, es conviu. Inclou la separació, la desconnexió. És dels pocs col·lectius en què veig certa resistència, i ho celebro, a que hi hagi sempre mòbils. És molt important poder desconnectar. El contacte amb la natura, la convivència. Els seus valors són de calaix, i estan molt ben treballats. Quan els teus fills van de colònies, tornen diferents. És una experiència transformadora. Els monitors són una figura intermèdia: els pares, els mestres, els avis estan molt bé, però el monitor és com un germà gran. És el jove de referència. I transmeten valors essencials: l’entusiasme, voler transformar el món... I també que es diverteixin! M’agrada molt de l’educació en el lleure que és gent que es diverteix. L’educació l’hem convertit en un drama, i en parlem molt seriosament.

Pel que fa a les colònies escolars, es troba a faltar un reconeixement de pares, mestres i, fins i tot, del departament d’Ensenyament?
Els pares no ajudem gens. Tendeixen a ser sobreprotectors, a patir, a no assumir que els nois, quan fan coses, corren riscos. A tot arreu. Educar inclou deixar créixer els nens, i perquè els nens creixin els han de passar coses. I pot passar que un dia un nen es trenqui un braç. Forma part del creixement. S’ha d’intentar evitar, però pot passar. D’altra banda, els mestres estan descontents per les retallades, perquè consideren que no se’ls respecta prou, perquè els pares són perepunyetes i els pressionem molt. I a la mínima que hi ha un problema de negociació apareix això de “doncs no farem colònies”. I és terrible. Puc ser empàtic amb ells, entenc que els pares i l’Administració no ajuden, però no entendre la importància de l’educació en el lleure és no entendre el procés global de l’educació. Per als mestres que volen conèixer a fons els alumnes, avançar amb ells, són molt importants aquests dies. En segons quines famílies, és una oportunitat d’igualar-se amb els altres. Als mestres se’ls ha de demanar aquest esforç d’entendre el valor que té això. I que si un monitor dels meus fills, de 22 anys, voluntari, s’emporta nens a cases de colònies perquè creu que és important i no cobra un duro, els professionals de l’educació també han d’entendre que forma part d’això. Se’ls ha de donar el màxim de suport moral i legal, el màxim de facilitats, i els hem d’explicar que això forma part de la feina, del procés educatiu. La professió de mestre requereix il·lusió, vocació, passió i una visió global, no una visió parcial. A més a més, no hem d’inventar res. Ja ho tenim. Tenim totes aquestes cases de colònies, la tradició, la història.


"No entendre la importància de l'educació en el lleure és no entendre el procés global de l'educació"


S’ha vist que les colònies escolars i les activitats fora de l’aula són vulnerables davant un possible descontent del professorat.

Hi ha un tema de base, que és que el ser mestre no està prou prestigiat. Sovint els conflictes són laborals, però el factor emocional i el moral són importants. Hi ha un conflicte latent: la falta de diàleg entre pares i mestres. En els últims anys hi ha hagut certa desconfiança mútua. Molt pares són molt exigents i poc col·laboradors amb l’escola. A mi m’ho diu un mestre: “jo me n’he d’anar amb un nen que el pare...?”. Doncs si aquest nen té la mala sort que el seu pare és un ximple, un motiu més perquè te l’emportis de colònies, perquè convisqui amb tu. Si no, acabes castigant a un tipus d’alumnat que no en té cap culpa. Cal que posem els nens al centre. El centre són ells. L’educació en el lleure no pot ser un arma negociadora o una cosa de més a més. I molt pares ho veuen així. “Aquesta setmana no fan res”, quan van de colònies. Això és no entendre el procés educatiu.

Com a pare de família, valori’ns la importància del fet d’anar de colònies.
Jo positivo coses que molts pares veuen com un problema. Per exemple, que els nens s’enyorin. S’han d’enyorar, almenys la primera vegada. Si no, voldria dir que no ens estimen. És bo que s’enyorin i és bo que aprenguin a no enyorar-se. També és important l’activitat no regulada amb els companys. A l’escola està tot molt organitzat i de colònies tenen més oportunitats d’estar junts i veure que passen coses entre ells. Cada vegada que els meus fills han marxat, he notat que tornen diferents i que els han passat coses. I insisteixo que no sempre són positives: han vist que els ha costat integrar-se al grup, que volien dormir a dalt de la llitera i els ha tocat a baix, que han fet un joc de nit i han passat por, que han perdut una cosa... Estem oblidant que per educar t’han de passar coses. Que fins que no has perdut quatre vegades una cosa no entens que has de vigilar més. I tenim una educació preventiva, massa regulada. I, per últim, les colònies permeten el contacte amb la natura, que és una cosa bàsica. La llista és immensa.


Com creu que està afectant la crisi econòmica les activitats d’educació en el lleure? S’està donant certa segregació a l’hora d’accedir a les colònies o a les sortides?
La crisi és terrible. No la podem positivar. Però posa a lloc les coses que tenen més sentit, les més autèntiques. Costarà mantenir tot el sector. La gent que s’ho estima més, la que ho fa més bé, la que té més contactes i prestigi, aguantarà. Però el que em preocupa és que una cosa que consideres central es converteixi en una opció, en una activitat extra per als que poden, com passa amb l’anglès: quins nens saben més anglès? Els que van a escoles concertades, privades o acadèmies. No sé si en aquests moments existeix un perill de segregació, però a mi em preocupa. Perquè la missió principal de l’educació és preservar la meritocràcia, que tothom tingui dret a les mateixes oportunitats. Esplais i agrupaments fan feina d’integració d’immigrants. Qui més necessita l’educació en el lleure són les escoles amb dificultats per integrar nanos. I això s’ha de garantir. Ha d’estar més integrat en el projecte pedagògic. Que no passi a ser una opció o un luxe del que s’ho pot permetre o del que s’ho vol permetre perquè s’ho creu molt, dels convençuts, que fins i tot sense això se’n sortirien. I en canvi els altres no.


"Em preocupa que les colònies es converteixin en una opció, en una activitat extra per als que poden"


L’Ara dóna importància a col·lectius dels quals no s’havia parlat gaire en els mitjans generalistes, com les criatures o els mestres.
L’Ara vol ser un diari positiu, optimista, tot i que el moment és difícil, i que s’estimi la gent que fa coses: famílies, mestres, educadors en el lleure, emprenedors... Apostem per la gent que vol transformar la societat. I això, a més, ha funcionat: Criatures, el suplement on parlem de pares, mestres, educació..., és el preferit dels lectors. Els mitjans, que ens dediquem a donar males noticies, també hem de subratllar les coses que van bé. Les corals infantils, per exemple, fan una feina increïble. Probablement han fet més per l’educació musical del país que moltes acadèmies de música. Però, com que funcionen bé, no se’n parla. Jo tinc l’obsessió de mantenir les coses que fem bé.

L’Ara segueix els seus lectors per “Twitter, mar i aire”. Què han de fer els educadors quan els joves s’inicien en les Tecnologies de la Informació i la Comunicació?
Hi ha dos tipus de pares: el “papa-nates”, que creu que té controlat el seu fill perquè el té tot el dia a Internet i que no entén que hi ha perills; i el “pare-noic”, que creu que a internet tot són pederastes. I ni una cosa ni l’altra. Els pares tenim dret a controlar l’accés dels fills a les noves tecnologies. Jo en sóc addicte i intento deixar de ser-ho. Ho controlo i procuro que els meus fills ho controlin. A casa, el mòbil el tenen només quan el necessiten. Mentre no van sols pel carrer, no en necessiten. Dels 12 als 18 anys, cal posar uns horaris, unes normes. És terrible que als 12 anys facin el que vulguin! Aquests sis anys hem d’estar al seu costat, controlant-los, amb alegria però amb seguretat.


Ludoteques Decret 94/2009

Aquest és el decret per el que es regulen les ludoteques a Catalunya:


PDF facilitat per /treballiaferssocials.gencat.cat

Taula d'enfermetats rares

El nostre professorat va organitzar una taula per parlar sobre les enfermetats rares. Vam comptar amb la presència del pare d'una nena amb Síndrome de Rett, dos mares de dos nens amb el síndrome 5P- que també van estar presents i una dona que pateix hipertensió pulmonar, acompanyada d'una escriptora que ha escrit un llibre on la protagonista pateix aquesta mateixa enfermetat. 




La princesa cavaller

«Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?»


Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d'admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l'aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l'ànima i la buida. Són boniques, d'acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d'altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d'un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l'espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d'elles, només d'elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

I no te'ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T'asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s'estimen. Això no t'ho han explicat?

No te'ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d'àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s'empastifen les mans i els peus i neden despullades en l'aigua gelada del riu i després s'eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l'olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.



Font: Catorze.cat

Jocs de la postguerra

El nostre professor de Joc, en Pauli Castelló, ens va possar un treball on haviem d'entrevistar els nostres avis per tal de conèixer com jugaven i amb què. Per finalitzar el treball, va convocar una taula de savis avis, alguns dels que van ser entrevistats per nosaltres. També vam fer un llibre on recollim totes les entrevistes per a que pugin veure-les aquells a qui les hem fet.



Edición braille de El Principito

Porque lo esencial es invisible a los ojos, os compartimos esta maravilla de edición en Braille de El Principito, la maravillosa novela de Antoine de Saint-Exupéry.




El Principito es una de nuestras más queridas novelas, publicada por vez primera en 1943, es una novela corta y la obra más famosa del aristócrata francés, escritor, poeta y pionero de la aviación Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). Un lectura para muchos de nosotros iniciática y fundamental, llena de hallazgos y momentos maravillosos


Algunos momentos inolvidables de El Principito:

"Pido perdón a los niños por haber dedicado este libro a una persona mayor. Tengo un motivo importante para ello: esta persona mayor es el mejor amigo que tengo en el mundo. Tengo otro motivo, además: esta persona mayor puede entenderlo todo, hasta los libros para niños. Tengo aún un tercer motivo: esta persona mayor vive en Francia, donde padece hambre y frío. Tiene mucha necesidad de ser consolado. Si todos estos motivos no son suficientes, quiero, entonces, dedicar este libro al niño que una vez fue esa persona mayor. Todas las personas mayores han sido primero niños. (Pero pocos lo recuerdan)."


"Las personas mayores nunca son capaces de comprender las cosas por sí mismas, y es muy aburrido para los niños tener que darles una y otra vez explicaciones."

"Cuando el misterio es demasiado impresionante, es imposible desobedecer."

"Caminando en línea recta no puede uno llegar muy lejos."


"A los mayores les gustan las cifras. Cuando se les habla de un nuevo amigo, jamás preguntan sobre lo esencial del mismo. Nunca se les ocurre preguntar: '¿Qué tono tiene su voz? ¿Qué juegos prefiere? ¿Le gusta coleccionar mariposas?' Pero en cambio preguntan: '¿Qué edad tiene? ¿Cuántos hermanos? ¿Cuánto pesa? ¿Cuánto gana su padre?' Solamente con estos detalles creen conocerle."

"He aquí mi secreto, que no puede ser más simple: solo con el corazón se puede ver bien; lo esencial es invisible a los ojos."



Una mirada Rett

Día mundial de las enfermedades raras
Enviado por Maider Zubicaray en Lun, 29/02/2016 - 11:50

Hoy, 29 de febrero, es el día mundial de las enfermedades raras. Me parece bien que se nos tenga en cuenta pero, creo, que el día mundial de las enfermedades raras es todo el año, desde el 1 de enero hasta el 31 de diciembre.


¿Qué supuso para mí, para Maider, tener una hija con una enfermedad rara?

Recuerdo que de pequeña solía ver, alguna vez, noticias de personas con hijos con una enfermedad rara y parecía que esas cosas le pasaban a los demás. ¡Pues toma! Cuando menos te lo esperas la vida te suelta un hostión que hace que se te caigan hasta los empastes. Siento si la palabra utilizada es mal sonante pero no se si puede haber una palabra que la sustituya. Qué mala baba, qué crueldad. A mí ¿Por qué a mí? ¿Por qué tengo que volver a recibir un hostión? El segundo... A mí, que con once años perdí a mi padre después de ver y vivir cosas terribles que a pesar de ser una niña también las viví.

En el embarazo tuve una amenaza de parto prematuro y pasé miedo por tener una niña prematura... Nació a las cuarenta semanas y según los médicos todo estaba bien y Maialen no tenía ningún problema. Pasan las semanas, pasan los meses y las primeras sospechas aparecen. Esas manitas no tocaban nada, no seguía con la mirada, no se sujetaba sentada, etc. Tu sueños empiezan a estar cogidos con pinzas, unas pinzas tan finas que en cualquier momento pueden hacer que tus sueños se caigan. Y se cayeron.

Nuestros sueños se esfumaron. Es demasiado duro tener que asumir que tu hija no va a caminar, no va a hablar, no va a utilizar sus manos, tendrá epilepsia, no sabe comer con cucharilla porque sólo sabe succionar, etc. Yo caí al igual que mis sueños. Caí hasta abajo. Me hice añicos porque soy su madre. La soledad rodeada de gente duele mucho. ¿Sabéis que esa soledad también existe?

Pero a pesar de todo el dolor decidí levantarme y luchar. ¿Mi hija no va a caminar? ¿Por qué? Vamos a darle la oportunidad de intentarlo. ¿No sabe comer con cucharilla? Vamos a darle la oportunidad de aprender. ¿No sabe utilizar sus manos? Vamos a darle la oportunidad de aprender a tocar y coger aunque sean sólo unos segundos. ¿Que está desconectada del mundo? Vamos a conectarla. Aquí no me quedo en un intento, se consigue y punto. ¿Mi hija no va a hablar? Vamos a darle la oportunidad de emitir sonidos. Eso sí, ella nos habla mucho, sólo hay que aprender a escuchar los silencios. Tu hija no sabe enfocar ni de lejos ni de cerca. ¡Joder! Vamos a mejorar esa visión. Las casas empiezan a construirse por abajo. Desde el agujero del garaje. Durante mucho tiempo estuve en el sótano pero una vez que llegas al portal y ves la luz natural que entra de la calle quieres llegar hasta el último piso porque las vistas son mejores.

Así que, a base de caídas, aprendes a plantarle cara a todo. Encuentras el lado positivo de las cosas. Empiezas de cero. A Maialen le doy todas las oportunidades que se merece. Yo también me di la oportunidad, inconscientemente, de darme cuenta de que soy más fuerte de lo que pensaba.

Hemos aprendido a gatear y conseguiremos fortalecer esa pelvis. Hemos aprendido a comer machacado y trocito, a tocar, a expresar sentimientos. Escuchar sus "dededede" es lo más bonito del mundo. Hemos aprendido a abrazar. Hemos aprendido a valorar hasta lo más pequeñito. Hemos aprendido a hacer grandes los momentos. Hemos aprendido qué es la felicidad. Su felicidad, mi felicidad, nuestra felicidad está por encima de todo. Seré cansina pero me repito, una vez más, en casa sólo entra Maialen. El síndrome de rett se queda en el ascensor. Es una niña que juega, que se ríe, que se divierte, que se aburre, que se enfada. Es una niña a la que se le ha abierto el abanico de posibilidades para disfrutar de todo. Es una niña.

Hemos aprendido a tener sueños. Esos que un día se fueron y que poco a poco están volviendo y se están convirtiendo en pequeñas realidades. No importa el tamaño del sueño, lo importante es la realidad. Nuestro sueño de ponerle de pie y caminar está un milímetro más cerca y algún día será otra realidad. Una gran realidad.

Si tienes un sueño tienes que luchar por él. Toda lucha tiene una gran recompensa y muchas tiritas que te pones por el camino.

"Lo que haces es esclavo" El síndrome de rett quiere hipotecar su vida. Yo no firmo esa hipoteca. Quiero mis condiciones, no las suyas. Quiero que esté en las mejores condiciones a nivel físico, sensorial y cognitivo. Seguiremos mejorando. No me conformo con lo que tengo.

Maialen ha demostrado sin decir ni una sola palabra qué es la superación, la lucha y por qué no decirlo, ha demostrado qué es tener mucha cara... Su malicia es divina. Malicia, con todas las letras. Es una niña...

"Nunca dejes que nadie te diga que no puedes hacer algo. Si tienes un sueño tienes que protegerlo. Las personas que no son capaces de hacer algo te dirán que tú tampoco puedes. Si quieres algo ve a por ello y punto"

"Si el plan no funciona, cambia el plan pero no cambies la meta". Ahora tengo a Sara. La oportinidad que me merezco. Gracias Síndrome de rett por darnos a Maialen. Gracias a la vida por darnos a Sara. La vida puede ser maravilosa. Sólo hay que aprender a vivirla.


Fuente: Una Mirada Rett

Les nostres companyes van ser-hi a la Magic Line




Entre maestros


Toshiro Kanamori y la pedagogía para ser feliz y pensar en los demás. Otra educación es posible.

Una escuela, 35 alumnos en clase, 1 profesor, Toshiro Kanamori, y un objetivo: SER FELICES y aprender a pensar en los demás.

¿Aparece esta lección en los programas del Ministerio de Educación que con tanta frecuencia se modifican en España y en otros países?. ¿Aceptaríamos los padres que a nuestros hijos les enseñasen prioritariamente a ser felices en vez de asignaturas académicas útiles de verdad?. ¿Interesa al Sistema nuevas generaciones de ciudadanos con empatía, responsabilidad social y con vidas más plenas que son menos manipulables y consumistas?

Este documental de 50’ titulado “Pensando en los demás” (Children full of life) es una revolución pedagógica y el camino de un mundo mejor.

Merece la pena verlo.

Ha sido premiado en numerosos festivales por la dulzura que transmite en la enseñanza y por el cántico a la vida que representa. En la Escuela Municipal de primaria en Kanawara, una ciudad de 8.000 habitantes en Japón,Toshiro Kanamori ha conseguido unir aprendizaje con diversión, con respeto a la individualidad de cada niño y con gran crecimiento personal de sus alumnos.

Explica que solo tenemos una vida y que debemos vivirla con alegría pero que la felicidad no consiste en buscar únicamente el beneficio individual sino en aprender a pensar en los demás.

¿Cuál es su método de enseñanza?

En el documental he apreciado mucho trabajo al aire libre y en equipo, potenciar la creatividad y principalmente el sistema de “LAS CARTAS DEL CUADERNO” en que 3 alumnos escriben cada día una carta explicando sus vivencias e inquietudes y las leen en alto a sus compañeros.

Lo considero una herramienta muy válida para que esos chicos exterioricen sus sentimientos y no vayan enquistando rencores, para que los demás desarrollen empatía y todos se identifiquen con los problemas.

Cuando han surgido problemas de acoso en la escuela también han reflexionado sobre ello y han conseguido ponerse en la piel de las víctimas. Y cuando el profesor se ha excedido en algún castigo u orden ha existido diálogo entre ellos y ha mostrado flexibilidad y benevolencia. Eso es la base del carisma y la buena autoridad (que no autoritarismo).

Por si alguien cree que este tipo de enseñanzas positivas y enriquecedoras solo son patrimonio de hippies o muy alternativos, les recuerdo que este documental está rodado en Japón, cuna de la disciplina y el control por excelencia y que es posible sanear nuestro sistema educativo siempre y en cualquier lugar y sin ninguna teoría pedagógica sofisticada.


Estas son las palabras del final del documental sobre las que merece la pena reflexionar:


Reír, llorar, aprender.
Ahora los 35 alumnos entienden que los vínculos de amistad se crean pensando en los sentimientos de los demás. Aprender a pensar en los demás les ha enseñado cuál es la clave de la felicidad y a ser felices desde el fondo del corazón.

¡OTRA EDUCACIÓN ES POSIBLE¡
Gracias a todos los Toshiro Kanamori del mundo por demostrarlo cada día con vocación, conciencia y alegría.

Y gracias a Ena por descubrirme a este gran Maestro y a Armando por la tarea de traducirlo al castellano para que se pueda divulgar más.




Dinàmiques de creativitat

Es tracta de dinàmiques per a desenvolupar o potenciar aspectes com el descobriment, la improvisació i que exigeixen apertura per a acceptar el que és nou.


Aquí deixo l'enllaç on podeu trobar-les.

L'enterrament de la sardina a Gavà

Aquí deixo l'enllaç on podeu veure com va ser l'enterrament de la sardina de Gavà


El dia de l'enterrament de la sardina a Gavà , les companyes de segon d'EDI van fer un taller de pintacares per als nens que eran a la plaça on es celebraba l'enterro de la sardina. Nosaltres, les de primer curs, vam anar a veure el seu taller i ajudar-les ja que habien molts nens. El taller va ser un éxit.
A la plaça també feian un taller per decorar la sardina, que posteriorment habies d'enterrar en un sorral que habia al mig de la plaça, i després cremarlo amb una enorme estatua d'una sardina.







Aprendamos la lengua de signos española




Ceapat. Centro de referencia Estatal de Autonomía Personal y Ayudas Técnicas.

http://www.ceapat.es/ceapat_01/index.htm

Jocs adaptats per a nens i nenes amb necessitats especials

Aquí deixo l'enllaç on podreu trobar una presentació de diapositives dedicada a explicar què són les joguines adaptades per a nens i nenes amb necessitats especials, quines són i com s'utilitzen.

Què és la Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació (UTAC)?

Aquí deixo l'enllaç on podreu trobar tota la informació.

Com escollir una joguina per a nens amb necessitats especials?

  • Escollir tenint en compte els interessos de l’infant.
  • Pensar en les capacitats que té.
  • Tenir en compte les seves necessitats.
  • Comprar sempre pensant en les normes de seguretat.
Criteris i consells per la selecció de joguines segons les discapacitats:

1. Discapacitat motora 
  • Que es manipulin mitjançant tècniques motrius controlades pels propis nens i nenes.
  • Que els polsadors o botons siguin molt accessibles i fàcils d’accionar.
  • Que les seves peces siguin fàcils de encaixar.
  • En estructures grans tipus mobiliari (cuines, bancs de treball…) que les seves dimensions permetin introduir les cadires de rodes, o que possibilitin un senzill desglossament en mòduls per a poder utilitzar-los desmuntats sobre una superfície.
  • Que permeti un fàcil accés a totes les seves possibilitats o funcions.
  • Els jocs de taula que disposin d’antirelliscant per la part inferior.
  • Que no s’hagin de fer moviments massa ràpids o que es pugui regular els temps de resposta.
  • Que no obliguin a efectuar moviments simultanis (p.e. polsar dues tecles alhora).

2. Discapacitat auditiva

  • Les joguines amb so han de tenir control de volum i sortida opcional d’auriculars per poder adaptar-lo al nivell auditiu de l’infant.
  • Si té efectes sonors, han d’anar acompanyats d’altres efectes perceptius per aquests infants (llums, imatges, vibracions…).
  • Per evitar acoblaments es necessari consultar un especialista que ens orienti en la elecció depenent del tipus d’audífon que utilitzi cada infant.

3. Discapacitat visual
  • Que tinguin un disseny senzill, realista i fàcil d’identificar al tacte.
  • Que incloguin objectes o complements fàcils de manipular.
  • Que incorporin efectes sonors i distintes textures.
  • Que no incloguin peces massa petites o que permetin una còmoda i ràpida classificació de les mateixes al tacte.
  • Que els seus colors siguin molt vius i contrastats ( negres, blancs, brillants…) que poden ser percebuts per infants amb discapacitat visual. Però sobretot potenciar aquesta visió per baixa que sigui.
  • Que siguin compactes i no es desmuntin fàcilment.

4. Infants amb discapacitats psíquiques

  • Sovint els infants amb discapacitats psíquiques tenen d’altres discapacitats associades i s’han de fer la selecció pensant en aquestes.
  • Per tal d’escollir la joguina més adequada per a un infant amb discapacitat psíquica hem de pensar en una joguina que s’adapti al seu nivell intel·lectual, maduratiu i físic.
  • Les joguines didàctiques per a ús escolar són una bona opció per aquests infants ja que ajuden desenvolupar les seves capacitats d’aprenentatge de la manera més atractiva per a qualsevol infant, jugant.

Estratègies metodològiques d'intervenció

Una vegada detectades les necessitats específiques, els nens i les nenes que les requereixin hauran de rebre una atenció personalitzada i l’ajuda, externa o interna, d’especialistes en els àmbits en què necessitin suport, per compensar la situació de desavantatge.

En aquest context s’hauria de definir la intervenció socioeducativa en dues línies:
  • Adaptar els objectius i els elements d’organització i avaluació del projecte per aquells nens o nenes amb discapacitat o una altra necessitat específica per tal de cobrir les seves necessitats de manera satisfactòria.
  • Treballar amb la resta dels companys i companyes valors i actituds de sensibilització i col·laboració i ajuda vers aquells infants que precisen una atenció especial.
L’orientació de la intervenció vindrà definida segons la naturalesa de la discapacitat o alteració que presentin els infants:
  • Nens i nenes amb alteracions comportamentals i conductes asocials, derivades de desavantatges sanitaris, econòmics, socials i/o culturals. Ex: Baralles de clans a la Mina de Barcelona. Per intervenir a través del joc:
    • S’haurà d’instaurar l’aprenentatge d’hàbits, conductes socials i valors. Ex: Joc del Twister. 
    • Procurar que l’infant desenvolupi autoestima i seguretat. Ex: Vídeo del bebè que puja la paret tot sol. 
    • Seran uns bons instruments les dinàmiques de grup i els jocs cooperatius. Ex: Màquina d’escriure, rentar el cotxe, carrera de sacs, etc.
  • Nens i nenes nouvinguts que per carències lingüístiques o per un nivell de coneixements socials i culturals baixos requereixin una atenció especial. Ex: Nen que ve de Xina i no entén per què en Carnestoltes es porten mitjons de diferents colors o s’enterra la sardina. Per intervenir a través del joc:
    • S’haurà de facilitar de manera prioritària que els infants adquireixin una certa competència lingüística. 
    • Actuacions en que nens i nenes siguin partícips del nou espai, de la nova cultura i costums.
    • Actuacions destinades a que la resta de companys i companyes puguin viure i conèixer la cultura i costums dels infants nouvinguts. Ex: any nou xinès.
    • Es poden utilitzar jocs de paraules, dinàmiques de comunicació, jocs de simulació, festes, sortides, etc.
  • Nens i nenes amb discapacitats sensorials, físiques o psíquiques. (Cecs, sords, amb síndrome de down, etc.) Per intervenir a través del joc:
    • La tasca de l’educador o l’educadora és la de cooperar i complementar les consignes d’intervenció dels especialistes,
    • Estratègies metodològiques i organització dels recursos adequada a la discapacitat de l’infant.
L’objectiu principal que ha de perseguir l’atenció a la diversitat consisteix a donar resposta a les necessitats diverses dels nens i de les nenes per aconseguir una normalització tan completa i ràpida com sigui possible. Un pas imprescindible per aconseguir-ho serà eliminar les barreres arquitectòniques, sensorials, culturals i acadèmiques que poden obstaculitzar a qualsevol infant l’accés al joc. (Adaptació de les joguines). Tots els nens i nenes de la classe hauran de conèixer les joguines adaptades i el seu funcionament.

Què és un Llibre de vida?





Punts a treballar:

1. Com sóc?

Dades personals (Nom, cognoms, com m’agrada que em diguin, data de naixement, aquest any compliré, lloc de naixement, en què país vaig néixer, lloc on visc, amb qui visc).

També m’agradaria dir de mi que...
  • Què recordo del lloc on vaig néixer?
  • Així sóc jo. (Dibuix o foto + descripció física)
  • Les coses que m’agraden (De mi, que vull canviar de mi, menjar favorit i que menys m’agrada, sóc molt bo a..., els jocs que més m’agraden, l’esport favorit)
  • El meu esport. (Invento una història on passo un dia practicant-lo.)
  • Les meves coses preferides. (Arbre collage, menjar favorit dins la panxa d’un gos)
  • I així he canviat... (Fotos de menys a més gran. Indicar l’edat que tenia i explicar el moment.)
  • A mi m’agrada... (Nina de paper per vestir.)
  • Els meus animals favorits. (Pinto l’animal que més m’agrada, dic l’animal que m’agradaria ser i per què.

 2. La meva família.
  • La meva família és així. (Faig un dibuix)
  • La meva mare. (Dades personals + dibuix o foto).
  • El meu pare. (Dades personals + dibuix o foto).
  • La meva avia. (Dades personals + dibuix o foto).
  • Anem a fer un àlbum de fotos de la família. (Pego fotos que m’agraden de la meva família)
  • Escric un conte sobre la meva família.
  • Dibuixo. (En una casa, cors que representin la meva família i explico per què he escollit els colors)
  • Escric tres desitjos.
  • Dibuixo. (La casa on vivia amb la meva família)

3. La meva arribada al centre.
  • La meva arribada al centre. (On visc ara, quan vaig arribar, per què, el que recordo de l’arribada, el que m’agrada del centre.)
  • Mandala.
  • Dibuixo. (Les persones que recordo de quan vaig arribar al centre.)
  • Escullo una persona que em va fer sentir bé i explico per què.
  • La meva habitació. (La dibuixo, dic què més m’agradaria tenir a l’habitació.)

4. El meva nova llar.

  • La meva nova llar. (Descripció, m’agrada, coses que faig que abans no feia, conto el que vull de la nova llar).
  • El meu lloc preferit. (Dibuix o foto).
  • Regalo flors. (Dibuixo flors, escric per a qui són i un missatge bonic per a cadascun).
  • Fotos del centre.
  • Les nostres petjades. (Meva i dels meus amics).
    • Nombro activitats que m’agrada compartir amb els meus amics.
    • Escric una història d’una d’aquestes activitats.
    • Quan sortim al col·legi...
    • Què activitats m’agraden més?
    • Què és el que menys m’agrada fer?
    • Dibuixo el meu col·legi. 
    • M’ho passo bé als extraescolars fent...
    • El que més m’agrada es quan...
    • Sempre em ric quan...
  • Les meves favorites. (Activitats).

5. Els meus pensaments i sentiments.
  • Retallo i enganxo.
  • Així em sento quan estic molt trista. (Escrit o dibuix).
  • Així em sento quan estic contenta. (Escrit o dibuix).
  • Identifico cares. (Identifico cares alegres, dibuixo una cara trista).
  • A dibuixar! (Dibuixo una cara al dibuix i descric com se sent).
  • La Julia té un estel. (Llegeixo un conte i faig activitats relacionades).
  • Dissenya el teu propi estel.
  • Pinta constel·lacions.
  • Notes. Pensaments i sentiments.
  • Notes per a recordar.

6. El meu futur.
  • Viatjant al futur. (Dibuix d’un vehicle que viatja al futur).
  • En el futur (Foto d’un dibuix que he fet del cel)
  • Estic en el futur. (Amb qui visc, com em sento, quines coses han canviat, descric com veig el meu futur).
  • Un collage del meu futur.
  • Per a omplir des del futur... (Aquí, des de el futur veig que...)
  • Un collage del meu futur. (Amb unes benes màgiques que curen frides).
  • Per a omplir des del futur... (La professora escriu una frase que entendré de més gran, a continuació jo vaig escrivint totes les frases que vull.).

Aquí deixo l'enllaç d'un PDF on podeu veure un exemple de Llibre de vida, el que jo he mostrat a les imatges del principi.

Vídeo: Estudiantes y maestros

El vídeo viral que quiero darte hoy a conocer en este artículo ha sido una auténtica revelación para mí, porque se trata de un vídeo que tiene todos los elementos para cautivar, emocionar y seducir al público. Y cuando me refiero al público también me estoy refiriendo en este caso a tus alumnos. Quiero pensar que el vídeo viral del que te hablaré en este artículo puede convertirse en una excelente oportunidad para pasar un gran momento con tus alumnos. Junto con la proyección del vídeo también cabe la posibilidad de que realices una sencilla sesión de trabajo en grupo como las que te propondré en esta entrada. ¿Preparado para disfrutar de este maravilloso vídeo viral? Pues ponte cómodo que comienza el espectáculo.




¿Quién es Kid President, el protagonista del video viral?

Kid President es un niño estadounidense de 9 años de edad llamado Robbie que se ha hecho archiconocido gracias a una serie de vídeos que han logrado millones de visitas en la red. Conocido en su país como el pequeño Barak Obama, sus vídeos están alejados de la política y son una auténtica lección de optimismo donde lo que realmente importa es hacer de este mundo un lugar mejor. De entre sus vídeos hoy quiero destacar uno especialmente dirigido a docentes y alumnos y que se titula Estudiantes y maestros. Te dejo con el vídeo de poco más de 3 minutos esperando que disfrutes tanto como yo lo he hecho:



Aquí dejo el enlace donde podréis encontrar esta información extraida de la web Justifica tu respuesta y muchos más detalles.

La Nadia Ghulam promociona el seu documental escènic a TV3

Aquí deixo l'enllaç, on podeu veure el vídeo, on diu veritats sobre la seva vida tals com "Si no m'hagués fet passar per noi, ara tindria deu fills i cap mena d'educació".

Nosaltres vam anar a veure el seu documental escènic: Increible; sense paraules

ONG: Metges sense fronteres

En 1971, un pequeño grupo de médicos y periodistas fundó Médicos Sin Fronteras en París.

Hoy cuentan con 19 secciones, más de 32.000 profesionales en el terreno y el apoyo de más de 5 millones de socios y colaboradores en los cinco continentes. Son una de las mayores organizaciones humanitarias independientes del mundo, pero su misión sigue siendo la misma: dar asistencia a poblaciones en situaciones de crisis, sin discriminación por raza, religión o ideología política. En 1999 recibieron el premio Nobel de la Paz.



Aquí deixo l'enllaç per si voleu participar, fer-vos socis o buscar més informació. El nostre professorat es va posar en contacte amb un dels socis i voluntari de Metges Sense Fronteres, qui ens va explicar en què consistia el treball que duen a terme i com poder participar-hi.


Vídeo: Los niños del mañana

Aquí deixo l'enllaç per veure el vídeo publicat al facebook per Julio César López, qui dona la seva opinió quan diu "Exacto. Esto es lo que le sucede a los niños en un sistema educativo diseñado para crear trabajadores en serie y no seres humanos capaces de modificar su mundo.".

Video dedicat a tots els mestres i les mestres d'Educació Infantil

Aquí us deixo l'enllaç del vídeo dedicat a tots els mestres que va pujar Investiga Ahora al facebook.

Personalització d'una cullera

A classe ens van ensenyar una divertida forma d'apropar als infants els uns amb els altres. El professor ens va demanar que caracteritzessim una cullera de manera que s'assemblés al company amb qui compartiem taula. Nosaltres erem tres, així que jo vaig fer a la meva companya Sole, del blog No em tallis les ales, i a mi em va fer la Míriam, del blog La granota somiadora.


Jo sóc la cullera del final de la primera fila, la Míriam la cullera amb la cua de rinxols i la Sole és la penúltima cullera de la segona fila.

100 jocs originals per a gimkanes

Ideal per Esplais, grups de joves, celebracions, escoles i per qui ho vulgui fer servir... Aquí deixo l'enllaç al PDF.

Entrevista a Tonucci: "El alimento de la escuela debería ser la experiencia de los niños”

Francesco-Tonucci | Tiching
Francesco Tonucci de pequeño


Así era...
Francesco Tonucci
Pensador, psicopedagogo y dibujante

Su asignatura favorita era el dibujo y la más odiada el álgebra. Con sus amigos jugaba a las carreras de chapas y salía a pasear por el bosque. Nunca se olvidará de aquel maestro de primaria que robó la merienda a un niño para explicar los tiempos verbales. Aunque su experiencia escolar fue muy regular, Francesco Tonucci se ha convertido en uno de los grandes pensadores de nuestros tiempos.


¿Cuál era su punto fuerte, en la escuela?
El dibujo: siempre era el mejor. Recuerdo a las maestras acercándose al pizarrón para admirar mis dibujos. Pero lo cierto es que viví una experiencia escolar muy regular; cada año tenía miedo de no pasar de curso. Ahora sé que no hay ninguna relación entre el éxito escolar y el éxito en la vida. Esto es así porque, lamentablemente, la escuela tiene una relación muy escasa con la vida misma.

¿Cómo podrían acercarse ‘vida’ y ‘escuela’?
La experiencia de los niños debería ser el alimento de la escuela: su vida, sus sorpresas y sus descubrimientos. Mi maestro siempre nos hacía vaciar los bolsillos en clase, porque estaban llenos de testigos del mundo exterior: bichos, cuerdas, cromos, boliches…

Quería evitar distracciones.
Pues hoy un maestro debería hacer lo contrario, debería pedir a sus alumnos que le mostraran lo que llevan en los bolsillos. De esta forma la escuela se abriría a la vida, recibiendo a los niños con sus conocimientos y trabajando alrededor de ellos.

Si todo lo ponen los niños, ¿para qué necesitamos escuelas?
La escuela ofrece un método de trabajo, ofrece el cómo. El qué no es tan importante porque el contenido cambia. Hoy en día no queda nada de la geografía que yo estudié y, en cambio, nadie me enseñó a viajar, a conocer una nueva cultura. Lo que necesitan los alumnos de hoy, que serán adultos mañana -en un mañana que nosotros no podemos conocer-, son herramientas y ganas de aprender.

Para esto hace falta un buen maestro.
Claro. Un buen maestro es el que escucha a los niños, porque sabe que no están vacíos, sino que son ricos de una experiencia que él no conoce. Y, si no la conoce, ¿cómo va a proponer un contenido que les resulte interesante? Cada acción educativa tiene que empezar con una escucha, para recibir a los alumnos con lo que conocen y lo que saben hacer.

¿Y qué papel juegan las nuevas tecnologías y herramientas digitales como Tiching?
Las tecnologías son un gran invento pero no hay que olvidar que son un instrumento que solo vale si el que lo utiliza es bueno. Por eso los buenos maestros no solo necesitan estos instrumentos, ¡los estaban esperando! Yo conocí a grandes maestros que si hubieran vivido estos cambios habrían dicho: “menos mal que alguien lo ha pensado, porque estábamos haciendo un gran esfuerzo”. Son aquellos que utilizaban la imprenta para hacer un diario escolar, los que organizaban correspondencia con niños de otros países…

No todos los maestros piensan así.
Un maestro que usa el libro de texto de la primera página a la última -que es una forma lineal de enseñanza-, ¿qué puede hacer con un instrumento tan plástico y tan poderoso como un ordenador? Como mucho, lo puede humillar utilizándolo como libro de texto. No serán las tecnologías las que mejorarán las escuelas. Ni tampoco las leyes. Serán los buenos maestros.

¿Qué cambiaría usted de la escuela?
Todo. La escuela es una estructura absolutamente ajena a la vida social. Dentro de la escuela tenemos el aula, un espacio abstracto que se repite exactamente con la misma forma más de 20 veces. Y lo raro es que, en ella, con el mismo mobiliario y con los mismos instrumentos, los alumnos se quedan horas y horas sentados haciendo cualquier cosa: lengua, matemáticas, arte, música…

¿Dónde deberían estar, los alumnos, si no es en el aula?
Mi propuesta es renunciar a las aulas. Me imagino una escuela hecha de laboratorios y talleres fuertemente significativos en la que son los alumnos los que se mueven, no los adultos. El recorrido de un taller a otro les ayuda a cambiar el chip y con la ambientación de cada taller se acaban de situar en la materia que les toca.

¿Cómo sería, por ejemplo, el taller de lengua?
Podría ser una biblioteca. Un lugar con libros, donde pudiéramos leer y escribir. En cambio, una clase de matemáticas sería completamente diferente, con elementos de geometría, por ejemplo. La de ciencia tendría microambientes, animales, plantas, microscopios… Y el taller de arte no se parecería en nada a todo esto, sería de colores y en las paredes habría las obras de todos los niños y niñas.

Parece divertido.
Y esto son solo los espacios internos, pero también pienso en los externos. En vez de patio, pondría una huerta. El patio de la escuela de la mayoría de escuelas parece una plaza de toros, un lugar adecuado para descargar las energías que se han cargado demasiado en actividades no reconocidas y no aceptadas por los niños. Me gustaría una escuela sin recreo, porque si en las escuelas se aprendiera jugando, no haría falta que los niños se desahogaran.

Pero los niños piden el recreo.
Si por la mañana hiciéramos una escuela de verdad, que no molestara a los niños, no haría falta el recreo. Y por la tarde podrían vivir una experiencia verdadera y con autonomía fuera de la escuela, en las calles.

La ciudad es peligrosa para los niños.
La ciudad que yo propongo, no. Se trata de la Ciudad de los Niños y debe cumplir dos requisitos. El primero es renunciar a hacer parques y otros espacios para niños. En el momento en que la ciudad inventa espacios para niños está excluyendo a los niños de los espacios que deberían ser para todos. Aunque hoy en día no son para todos, son para los coches.

De acuerdo, una ciudad sin parques. ¿Y el segundo requisito?
El segundo es garantizar a todos los ciudadanos la posibilidad de moverse en su propia ciudad con seguridad. Para conseguirlo, hay que dar la vuelta a la jerarquía. En vez de intentar mejorar el tráfico, garanticemos primero la movilidad de los peatones. Después de los peatones, nos ocuparemos de las bicicletas y luego del transporte público. Los coches tienen que ser los últimos. Dando la vuelta a la jerarquía afirmamos que los primeros y los dueños de la ciudad son los peatones.

Esto en las grandes ciudades parece imposible.
En realidad no, porque la ciudad es una suma de barrios y la mayoría de la gente no sale de su barrio. En él tienen la escuela, las tiendas, el kiosco, la farmacia… Hay que considerar este espacio, el barrio, como sagrado, y no cortarlo con nada. Si hay que poner en marcha un sistema urbano de conexión rápida, se hará bordeando los barrios.

¿Y dentro de cada barrio?
Prioridad absoluta de los peatones. Esto significa que el camino de los peatones, que son las aceras, no se puede interrumpir nunca alrededor de las manzanas. Y, para cruzar la calle, no hay desnivel para el peatón; es el coche el que sube y baja para adaptarse a la acera.

¿Quién viene después de los peatones?
Las bicicletas. Hay que adaptar la ciudad a las bicicletas: con carril bici, aparcamientos… Llegados a este punto, nos daremos cuenta de que no hace tanta falta el transporte público, porque la gente prefiere ir andando o pedaleando. Por lo tanto, vamos a ahorrar con el servicio público y podremos hacerlo de mayor calidad.

Y ya les toca a los coches.
Sí, pero como lo hemos montado todo pensando en los peatones, los medios privados tendrán una vida más complicada. Si tienes prisa, es mejor que utilices el medio público o la bicicleta. Si vas en coche, tendrás que tener paciencia, porque te espera el camino más largo y más incómodo. De esta forma, si hay un accidente las consecuencias son mucho menores.

Así los niños podrían jugar en la calle.
¡Y esto les permitiría tener algo que contar en la escuela! Además, es muy importante que un adulto reconozca a su hijo el derecho de salir de casa. Así, cuando vuelve, es él quien explica lo que ha pasado, sin ser interrogado. Esto le da la capacidad de enfrentarse a la novedad, a lo desconocido. Y le proporciona el gran placer de poder contar su historia.


Font: blog.tiching.com/francesco-tonucci